Aquest projecte parteix de dues mirades que conformen una aproximació a la natura i al paisatge. Per una banda, la mirada del naturalista que, en aquesta ocasió, va més enllà dels elements formals per celebrar amb les seves paraules aquest paisatge. Per l’altre, hi ha una aproximació estètica amb imatges que intenten també defugir dels continguts explícits, en un intent de comunió amb les paraules.
L’obra s’ha anat construint, s’ha desenvolupat durant el seu procés de creació, i aquesta evolució es fa palesa en el que es mostra. Des d’un primer apropament de celebració poètica, es va produint una comunió. Poc a poc la mirada va intervenint, de manera que l’observador, que s’havia mantingut a banda, ara es fa evident; es manifesta, parla a través de les imatges. Hom se n’adona que la separació és una mera il·lusió; que formem part d’allò que observem i que la nostra mirada, en certa manera construeix el paisatge. A la fi, aquesta mirada es va mimetitzant, de forma que l’humà i la natura es confonen i esdevenen una única cosa.
L’apropament vol ser intuïtiu; íntim i personal. Poètic. Amb la voluntat de desproveir la mirada d’intencions i deixar-se inundar per la revelació. Des del punt de vista de les imatges, hi ha intenció de revisitació de la realitat, intentant fer una aproximació menys figurativa. Blanc i negre com un dels elements de conceptualització, amb el repte de mostrar l’essència, desproveïda de color. D’aquesta manera, la imatge es va despullant, es buida de continguts per esdevenir forma, traç... un traç que es continua amb el gest de la grafia, que esdevé poema visual. Beutat que parla en la paraula i en la forma. I els mots esdevenen espai, volum que envolta branques i arrels, bellesa afustada de la natura que volem celebrar.
Alhora, les paraules transmeten emoció, fascinació per tot el que conforma la magnificència d’aquest paratge, tant des del punt de vista de la seva complexitat ecològica com de la seva bellesa.
Comunió entre la mirada i l’emoció de les paraules. Dues aproximacions per a una única epifania.
I un camí, un camí que s’endinsa cap a l’hibridesa del bosc, del prat i del sembrat. Un camí de petjada humanitzada per la catifa d’una natura sempre sorprenent, sempre ensenyadora. Un camí defugidor de barrancs, cercador de contorns amables, solcats damunt d’una terra olorosa, fèrtil, fins i tot muscinal. Un camí aiguabarregat de realisme, de realisme dual, ara agradós, ara no.
Un camí on la mirada i l’auscultació del tic tac del paisatge son una simfonia d’olors i formes, talment nàiades d’aigua i de continent, captivadores d’ànimes sensibles...
Montseny, tardor del 2013
Martí Boada
Teresa Romanillos
